Regular el lloguer o ser expulsats

Robert Soro, conseller portaveu i d’habitatge de Barcelona en Comú al districte de Gràcia. 

 

Quanta gent coneixeu que ha hagut que canviar de d’habitatge davant l’augment de preu inassolible al finalitzar el contracte de lloguer? Quanta gent coneixeu que ha hagut que marxar del barri?

A Barcelona més del 31% dels habitatges són de lloguer, aproximadament mig milió de persones, que dediquen un percentatge molt alt de la seva renda a l’habitatge. La pujada indiscriminada en els preus dels lloguers oscil·la entre 8% i un 18% segons fem servir fonts oficials o dels portals immobiliaris. Aquests augments en el fons són legals, segons el marc de lliure mercat. Si la demanda no ha canviat dràsticament, la oferta sí que s’ha reduït per diverses raons: des de l’ús preferent que li estan donant certs propietaris per a pisos turístics (legals o il•legals), l’augment del valor de venda dels pisos per la compra de capital estranger, fins a una pràctica, esdevinguda habitual, com és la compra de finques senceres per part d’inversors amb ànims especulatius per fer habitatges de luxe. I només ens queda afegir la manca històrica de promoció d’habitatge públic. “Gentrificació”, “elitització” o directament expulsió, són termes que s’utilitzen per anomenar els efectes que provoca aquest context.

A la Vila de Gràcia ja fa temps que ho patim, que ho pateixen moltes famílies, però és un fenomen que no és únic d’aquí, ni de Barcelona sinó que afecta a la regió metropolitana tal i com ens confirmen els ajuntaments de Sabadell, Terrassa, Sta Coloma, entre d’altres. En aquests dos anys de govern a la ciutat i al Districte de Gràcia, hem creat serveis específics per a la lluita contra la exclusió residencial i la mediació davant de les sentències de llançament, també s’està fent un cens d’habitatges buits per a impulsar el parc privat cap a l’habitatge assequible a la borsa de lloguer.

Vam aprovar el PEUAT, per posar fre a la proliferació d’allotjaments turístics i garantir el dret a l’habitatge. Tenim un Pla pel Dret a l’Habitatge que preveu construir més de 8.000 habitatges públics abans del 2025, amb molts més recursos destinats a la inversió, rehabilitació i ajuts a lloguer. Malgrat els esforços que es fan des de l’àmbit local, constatem que les competències municipals són molt limitades. És insuficient.

Cal canviar el context, és necessari protegir a les famílies davant del mercat, són imprescindibles normes reguladores del mercat de lloguer. La durada dels contractes de lloguer ha d’ampliar-se a un mínim de 5 anys, i s’ha de limitar els increments de preu a la renovació de contracte d’acord a l’índex de preus de referència de la zona, a les condicions de l’habitatge i millores. És imprescindible incloure els ingressos com a indicador a les polítiques públiques d’habitatge encaminades a regular els preus del lloguer. S’han d’eliminar els privilegis fiscals que tenen els fons d’inversió immobiliaris que especulen amb els nostres barris.

No només necessitem més regulació, cal també una regulació que protegeixi als llogaters. Per garantir el dret a l’habitatge a Barcelona cal la implicació de totes les administracions responsables, la local evidentment però també del govern de Catalunya i de l’Estat espanyol. Reformant la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) de l’estat i també a la futura Llei d’Arrendaments Urbans catalana del Govern.

L’habitatge ha de ser un tema central de l’agenda política de tots els grups, a Barcelona, però també a Catalunya i a l’estat. L’abstenir-se no és una opció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*